lunes, 3 de junio de 2013

Una mica de PsicoBlogia: Anàlisi de l'adopció i post-adopció internacional en relació al desenvolupament infantil

El moment actual es caracteritza per un augment considerable de l’adopció internacional a Espanya, que els experts no volen qualificar de boom o de moda. Esperança Garcia, directora del Instituto Madrileño del Menor y de la Familia, de Madrid, diu que “el boom es deu més aviat als medis de comunicació i al tractament tant destacat que donen les adopcions internacionals que han efectuat alguns famosos”. No obstant això, adoptar és una experiència immensament satisfactòria. A més de les alegries que comporta la paternitat, els pares adoptius es meravellen, de vegades, de lo fortuïta que ha estat la creació de la seva família, ja que una adults i un o uns nens que, probablement, no s’haurien conegut mai, es converteixen en una família amb profunds vincles afectius. En aquest breu anàlisis sobre l’adopció i la post-adopció internacional, es pretén visualitzar les diferents facetes del desenvolupament dels infants a diversos nivells: cognitiu, socio-emocional, motriu i llenguatge.

El terme socialització es refereix a tot allò que fa referència a l’entrada (a fer-se lloc) en el món social de l’adult. Com és obvi, la comunicació fa aquí un paper primordial. Els pares i mares del nouvingut hauran de captar de manera detallada les subtileses de les capacitats comunicatives primordials dels nens petits i el seu desplegament progressiu. S’haurà doncs, de conèixer el naixement i desenvolupament del llenguatge no solament pel que fa al dominar la seva estructura, sinó, sobretot al seu maneig amb la interacció quotidiana.

Quan els nens arriben a la seva família adoptiva parlen la seva llengua materna i els pares haurien d’animar-los a que l’emprin o, al menys no dissuadir-los de que ho facin. Si els forcem a parlar només l’idioma dels pares, és possible que no sàpiguen expressar els seus sentiments durant el crític període d’adaptació perquè el seu domini de l’idioma és massa limitat. A més, poden percebre que no es valora el seu passat cultural. Com en general no es pot proporcionar als fills adoptats les suficients oportunitats per a que parlin la seva llengua materna és probable que l’acabin oblidant, a no ser que hagin estat adoptats desprès dels nou o deu anys. Oblidar la seva llengua no els perjudicarà sempre que puguin utilitzar-la mentre la necessitin.
 
Permetre que un nen s’expressi en la seva llengua materna mentre que aprèn el idioma del país té avantatges educatives i psicològiques. Els investigadors afirmen que el bilingüisme millora la capacitat intel·lectual i educativa del individu perquè proporciona més oportunitats per utilitzar i analitzar el llenguatge.
  
El món emocional –el domini dels sentiments- s’assenta en els fonaments de la vida psíquica dels infants i les persones. Les criatures que arriben en aquest món fan la seva entrada en el món social vinculant-se afectivament a les persones que les acullen i  les assumeixen, a poc a poc, el món de significacions culturals que l’impregnen, òbviament, passa el mateix en les famílies amb fills adoptius. No solament tos dos aspectes són indissociables, sinó que també els fonaments del procés de “fer-se un més entre els altres” són de naturalesa socioemocional. El tracte amb les persones, l’organitzen els infants penetrant en la seva ment, i se situen en la perspectiva, comprenen la causa i de les accions i prediuen el curs del comportament. Només l’infant en qui es cultiva una vida emocional rica està disposat a relacionar-se amb els altres emocionalment a la vegada que cognitivament.
 
La majoria dels fills adoptius i els seus pares no tenen majors problemes per establir vincles i llaços afectius; no obstant això, els nens adoptats desprès des sis mesos d’edat generalment necessiten més ajuda, ja que han de transferir la confiança o, en ocasions, aprendre a confiar per primer cop en la seva vida. Els llaços afectius s’estableixen a mesura que pares i fills comparteixen situacions conjuntes, i els nens senten que pertanyen i encaixen en el grup familiar.
 
Els vincles s’estableixen quan els pares satisfan adequadament les necessitats dels seus fills. Per als pares, el vincle és el resultat d’un desig instintiu de protegir als seus fills. Per als nens, el vincle es crea quan descobreixen que poden confiar en que aquell que li mostra la seva tendresa és capaç, a més, de satisfer plenament les seves necessitats. Aquesta confiança s’estendrà, més tard, a les persones que l’envolten i ala societat en general.
 
Els llaços afectius es desenvolupen entre pare i fill com un sentiment mutu de que ambdós són irreemplaçables per a l’altre. L’amor és el resultat del llaç afectiu –la conseqüència emocional del vincle- que inclou una interacció positiva i les seves dues manifestacions principals són la participació i la pertinència. Els llaços afectius varien en cada relació individual pare/fill, i es veuen marcadament influenciades per les diferencies de personalitats, tals com el nivell de dependència o independència entre ambdós, els successos de la vida, la edat i la maduresa del nen.
 
Segons Jean Piaget, el desenvolupament humà parteix en funció dels reflexos arcaics, el nen neix amb aquests esquemes bàsics que li serveixen per a entrar en relació amb el mitjà (el primer esquema bàsic de l'home, és l'acte de xuclar-se el dit polze dintre del ventre matern), amb això es dóna origen al naixement del desenvolupament cognitiu. El desenvolupament cognitiu, és l'esforç del nen per comprendre i actuar en el seu món. Per altra banda, també se centra en els processos del pensament i en la conducta que reflecteix aquests processos. Des del naixement s'enfronten situacions noves que s'assimilen; els processos en si, es donen un després d'un altre, sent factors importants en el desenvolupament, l'equilibri i el desequilibri, ambdós impulsen l'aprenentatge i es produeix l'acomodació del conèixer. L'equilibri està present des de l'edat fetal, i són reflexos que li permeten la seva supervivència en el mitjà, en canvi el desequilibri, es produeix cada vegada que el nen viu una situació nova, que no coneix ni sap. Així mateix, l'acomodació es realitza cada vegada que el nen assimila alguna cosa ho acomoda als successos que viu per a acomodar el seu aprenent cognitiu. El desenvolupament de les funcions que ens permet conèixer, dóna a lloc als procesos cognitius.
 
Un dels temes crucials del desenvolupament és el moviment. La distinció entre moviments corporals massius (particularment quan es camina) i moviments pràxics (manualitat) s’ha traduït en dos amplis dominis d’estudi: la psicomotricitat i el desenvolupament sensoriomotor de Piaget. Els estadis de Piaget fan referència als processos neuromusculars a la vegada que als intel·ligents, mitjançant els quals els nens i les nenes es fan amb el món que els envolta. Tant la psicomotricitat com la sensoriomotricitat piagetiana parlen d’organització i coordinació. Piaget, a més, crearà un cos de conceptes propis per tal d’explicar com l’acció (moviment intencionat) dóna pas progressivament a la intel·ligència emocional. Per tant, una valoració mèdica dels bon estat físic del nen proporcionarà informació als pares sobre si els desenvolupament motriu del seu fill és correcte.

Finalment voldria subratllar que l’adopció no es produeix en els papers sinó en la convivència, en els afectes i en el desig, i no és quelcom que estigui garantit per sempre, sinó que també està subjecte als avatars de la vida, com succeeix entre pares i fills biològics, ni més ni menys.

 
BIBLIOGRAFIA
Angulo, J.; Reguilón, J.A. Hijos del corazón. Guía útil para padres adoptivos. Ed. Temas de Hoy. Espanya, 2001.
Ruskai, L. Cómo educar al niño adoptado. Consejos prácticos i alentadores para padres adoptivos. Ed. Medici. Espanya, 2001.
Lancaster, K., Claves para criar a un hijo adoptado. Ed. Longseller. Argentina, 1992.

lunes, 20 de mayo de 2013

Una mica de PsicoBlogia... La creativitat no és només cosa de genis!

La creativitat és la capacitat de la ment per associar idees de manera nova o inventar objectes i solucions originals als problemes a què s'enfronta. La creativitat s'associa amb la imaginació i el pensament divergent, ja que sovint sorgeix del dubte, de replantejar un assumpte des de diferents angles, en un procés on intervenen la intuïció i la memòria.
 
Històricament s'havia identificat intel·ligència amb creativitat, és a dir, s'atribuïa una relació directa entre creativitat i intel·ligència. Els diferents estudis van anar modificant aquesta visió secular, ja que sembla que una intel·ligència elevada no assegura una alta creativitat, però la intel·ligència baixa tampoc no es correlaciona amb creativitat. Per això cal establir quines són les relacions entre creativitat i intel·ligència.
 
Les característiques de la persona creativa constitueixen per si mateixes un factor a l'hora d'explicar la creativitat. El que s'accepta actualment és que aquest constructe és el resultat d'una particular combinació d'intel·ligència, d'estil cognitiu i de personalitat. Per això cal establir quines són les relacions entre la personalitat i la creativitat.
 
Segons el meu punt de vista, la creativitat no és només cosa de genis. És més aviat qüestió de proposar-s’ho. Es pot aprendre a ser creatiu. Com en tots els àmbits, pot ser que tinguem més o menys dots naturals. Però segur que en podem aprendre i gaudir. Ésser creatiu fa gaudir de la vida. Trencar amb les rutines que ofeguen la pròpia intel·ligència, tant en la forma de fer les coses com de concebre la vida, és un repte per assolir l'èxit i a la vegada una necessitat per adaptar-nos al món canviant que ens envolta. Per superar la fase del "pensar rutinari" i arribar a tenir un "pensar creatiu" cal travessar una "línia de l'esforç", cosa que requereix gran voluntat i persistència; ningú que no comenci per creure fermament en si mateix no podrà ser creador de res.
 
Per tant, no sols es tracta de tenir idees originals i creatives, sinó d'aplicar-les a fi de millorar la qualitat de vida, i defensar-les davant la força poderosa dels hàbits socials. Això ens portaria a fer una distinció entre crear i innovar. Una persona pot tenir una pensada original, però la idea pot restar estèril si, a partir d'aquí, no la desenvolupa i no genera experiència per poder-la aplicar amb eficàcia en el camp corresponent. La innovació només es produeix si la idea creativa arriba a implantar-se i a produir una millora, per petita que sigui, en la qualitat de vida i en qualsevol àmbit de la societat.
 
Per últim, cal dir que la creativitat és una de les activitats humanes més importants i omnipresents. Com senyala Simonton (2000), tant les cases com els llocs de treball tenen múltiples mobles, aparells i d'altres productes que són fruit de la creativitat, i també en el nostre temps d'oci gaudim gràcies als productes creatius de moltes persones. És per això que la creativitat és potser a hores d’ara el valor més important de les societats occidentals, on està considerats com una de les promeses per a resoldre els problemes actuals i del futur.
 
Simonton, Dean Keith. (Jan 2000). Creativity: Cognitive, personal, developmental, and social aspects. American Psychologist, Vol 55(1), 151-158.

lunes, 13 de mayo de 2013

Una mica de PsicoBlogia: Comunitat de pràctica, Princeses Ana i Mia!!

Segons Lave i Weger (1991) "una comunitat de pràctica és un conjunt de relacions entre persones, l'activitat i el món pel temps i en relació amb altres comunitats de pràctica amb què s'encavalquen o mantenen relacions tangencials. Una comunitat de pràctica és una condició intrínseca per a l'existència del coneixement, i això perquè aporta el suport interpretatiu necessari per a donar sentit a aquesta herència".
 
L'enumeració de definicions podria fer-se extensible, però de fet, el més necessari és destacar els aspectes més característics: el compromís i el interès comú. Però quan fem referència a una comunitat de pràctica, en un principi relacionem el seu significat amb experiències d'aprenentatge que aporten aspectes positius als seus participants. No és el cas doncs, de la comunitat pro-ana y pro-mia, una comunitat de pràctica que a molts de nosaltres ens pot semblar aterradora.
 
Ana és l'anorèxia. Mia, la bulímia. Són els noms que posen a la seva malaltia, encara que per a elles no sigui una malaltia. Elles ho veuen com un camí cap a la perfecció que, des de la xarxa, encoratgen desenes de webs pro-Ana i pro-Mia.
 
Com a totes les comunitats de pràctica, a pro-ana i pro-mia es treballa un model d'aprenentatge basat en el intercanvi d'idees i d'experiències pràctiques, en aquest cas sobre l'anorèxia i la bulímia. Aquesta gestió del coneixement és virtual i es duu a terme a través d'un procés cooperatiu continu per a l'establiment de participació, lideratge, captura i aprofitament del coneixement, generalment erroni i òbviament contraproduent.
 
En un principi, les comunitats pro-ana i pro-mia van ser creades per a arremetre contra les webs que promovien la recuperació de les persones amb trastorns alimentaris, però això va reforçar aquestes comunitats i ja des de fa uns anys es defensen aquests trastorns al·ludint que es tracta d'un estil de vida alternatiu. En general, aquestes comunitats de pràctica són bastant exclusives i sovint no s'accepten membres que s'estan recuperant o que desitgen fer-ho.
 
Pro-ana i pro-mia està composta per un grup de persones, principalment dones, amb anorèxia i bulímia. Aquestes comunitats inclouen consells de com romandre anorèxic o ser “millors”; així com també donen trucs per a mantenir oculta la condició davant els amics i familiars o enganyar a la fam, així com taules calòriques i altres recursos, tals com lemes i frases amb els quals autoconvèncers que no és una conducta insana. Són rars els llocs que pretenen directament animar a persones sanes a convertir-se en anorèxiques, encara que aquest és l'efecte que es pot esperar. L'objectiu fonamental és convertir el trastorn en un estil de vida i a través dels fòrums i diferents blogs, centenars de persones interactuen a diari per a compartir els seus coneixements sobre com aprimar-se més, com no tenir tanta gana i aprendre nous recursos per aconseguir els seus propòsits.
 
Els teòrics de la cognició situada parteixen de la premissa que el coneixement és situat, és part i producte de l'activitat, el context i la cultura en que es desenvolupa i utilitza. Aquesta visió, relativament recent, ha desembocat en un enfocament instruccional, l'ensenyament situat, que destaca la importància de l'activitat i el context per a l'aprenentatge i reconeix que l'aprenentatge és, abans de res, un procés de enculturació en el qual els membres de la comunitat s'integren gradualment a la cultura de pràctiques socials d'aquesta. Malgrat això, en els comunitats pro-ana i pro-mia el procés d'enculturació només aporta aspectes negatius per als aprenents, i aquests duen a terme un aprenentatge situat que promou pràctiques insanes. 
 
El marge de llibertat que la cultura del nostre segle consent a la dona, s’estreny en una etapa com la pubertat en la que les adolescents han d’adaptar-se a una sèrie de canvis corporals especialment bruscos i contraris a les rígides normes estètiques actuals, al mateix temps que pateixen la pressió d’un context social que les demanda als valors adults. Tot això sumat a que l'entorn Internet respon a les premisses del coneixement situat en dos de les seves característiques: realisme i complexitat. D'una banda, Internet possibilita intercanvis autèntics entre usuaris provinents de contextos culturals diferents però amb interessos similars, en aquest cas el interès per l'estil de vida que comporta l'anorèxia i la bulímia.
 
Entre la participació plena i la no participació es troba la participació perifèrica, que és la qual permet als participants situar-se en una posició que, en el moment que decideixin, els permetrà la participació plena en el marc d'una trajectòria entrant en el procés de negociació de significat. En la comunitat pro-ana i pro-mia, la participació perifèrica és un concepte negatiu, una manera d'accedir a les fonts de coneixement a través de la introducció en el procés d'aprenentatge dins de la comunitat. Aquesta participació és legítima ja que els aprenents són membres reconeguts com a tals per la resta dels membres de la comunitat.
 
Per tant, en el procés d'aprenentatge de participació perifèrica s'hauran d'adquirir habilitats per adaptar-se al grup. D'aquesta manera els membres amb menys experiència aniran aprenent i adequant-se per a arribar a actuar de la mateixa manera com actua la part més consolidada de la comunitat. Això serà a través de la pràctica i de la interacció, i poc a poc els nous membres s'adaptaran a través de l'aprenentatge. Amb paraules de Lave i Wenger (1991) l'aprenentatge, vist com a activitat situada, té la seva característica central en un procés que anomenem legítima participació perifèrica. Amb això volem cridar l'atenció cap al fet que els que aprenen inevitablement participen en comunitats de “practicants” i que el domini del coneixement i l'habilitat exigeix als nouvinguts progressar cap a la plena participació en la pràctica sociocultural de la comunitat.
 
Aquesta interacció amb d’altres persones juga un paper molt important en el procés d’aprenentatge. La comunitat pro-ana i pro-mia té unes regles implícites que es poden relacionar amb l’activitat quotidiana i amb la rutina. Per tant, aquest fet marcarà en gran mesura la construcció dels seus membres de la identitat de grup i en conseqüència la identitat personal. D’aquesta manera els membres actuen de forma activa dins de la comunitat i participen a un aprenentatge actiu. Aquest aprenentatge permet que poc a poc, els membres desenvolupin habilitats pròpies d’aquest “estil de vida”.
 
Per suposat, l’aprenentatge que es duu a terme en la comunitat pro-ana i pro-mia és del tot informal. De fet es tracta de coneixements i experiències dels seus membres que es comparteixen amb tota la comunitat, que han anat adquirint amb el progrés del trastorn. Això és veu molt clar en la secció dels coneguts consells, on els seus membres s’intercanvien recomanacions, la majoria falses i ineficaces, per a aconseguir menjar menys o enganyar a la família. Aquest aprenentatge informal és el més actiu de la comunitat.
 
En molt poques ocasions es pot donar aprenentatge formal en aquest tipus de comunitats. Pel contrari, a les comunitats que es postulen en contra de ana i mia, sovint apareixen recomanacions de nutricionistes o metges que aporten dades verídiques sobre les conseqüències de l’anorèxia i la bulímia.
 
La realitat és que són comunitats mentideres i destructives amb dietes desequilibrades, trucs per a enganyar a l'estómac, a la ment i als pares, i fins i tot tècniques de autoagressió. Són portals que inciten a endinsar-se en l'anorèxia i la bulímia i ho dibuixen com un estil de vida que proporciona la felicitat. Internet no ha fet augmentar els casos de trastorns alimentaris. Però sí que és un factor de risc nou que, gràcies a l'anonimat i la permissivitat, propicia aquestes comunitats i facilita que aquestes persones que se senten perdudes i soles s'enganxin a aquestes xarxes d'engany.
 
 
Díaz Barriga, F. (2003) Cognición situada y estrategias para el aprendizaje significativo
Lave, J. i Wenger, E. (1991). Situated Learning. Legitimate perpherical participation. Cambridge, MA: Cambridge University Press.
Vázquez, S. (2002). Comunidades de práctica. Barcelona. Worshop GEC S.A.
Wenger, E, McDermott, R & Snyder, W.M., Cultivating Communities of Practice, HBS press 2002.
Wenger, E., Snyder, W. Communities of practice: the organitzacional frontier. Harvard Business, January-February 2000, 139-145.

lunes, 6 de mayo de 2013

Una mica de PsicoBlogia: La Tipificació de Gènere

El concepte de tipificació sexual és el procés pel qual tot el que existeix en la societat té una "marca" de gènere: els individus, les coses, les conductes... En el cas dels individus, porta a la identitat de gènere i a la seva expressió pública, mitjançant els rols corresponents. La tipificació sexual és la internalització de les normes socials de conducta desitjables per a homes i per a dones.
 
El contingut que la societat hagi atorgat al que entén per gènere en cada etapa històrica determina definicions de masculinitat i feminitat respectivament, el significat de la qual va a estendre's no només als individus sinó a tot el que existeix en el cor de la societat, constituint el procés que Eleanor Maccoby (1966) denominés "tipificació sexual". En l'actualitat, tenint en compte la distinció ja comentada entre sexe i gènere, seria més adequat parlar de tipificació de gènere, especialment perquè aquesta tipificació remet directament a processos d'ordre sociocultural, encara que la seva estructuració es basés inicialment en el dimorfisme sexual aparent i, per tant, en la variable sexe.
 
En la vida afectiva, com en la resta d'aspectes de la vida psíquica, es donen clares diferències individuals, degudes, per una part, a la predisposició innata i, per una altra banda, a la influència ambiental. Però respecte a la influència ambiental, especialment referent en aspectes educatius dels medis familiar, escolar i social, relatius a la vida afectiva, s'estableix una clara diferenciació de caràcter sexual, que no es dóna en d'altres aspectes del desenvolupament personal.
 
En efecte, l'educació que reben en aquest sentit les nenes i els nens i que ja fa un quant temps vaig rebre jo, presenta, pel general, marcades diferències no justificades més que pels hàbits tradicionals. Malgrat que les idees igualitàries respecte els sexes han adquirit una gran difusió i no exerceixen una poderosa influència en el camp educatiu, el de l'educació afectiva, és un tema no massa analitzat.
 
En el cas de les nenes, l'educació afavoreix la vivència afectiva, la valora positivament i no "penalitza" de manera excessiva la seva manifestació. Pel contrari, en el cas dels nens la vivència afectiva no estarà valorada positivament i la manifestació emocional ha de controlar-se prematura i intensament: "els nens no ploren" és una frase que hauran escoltat un percentatge molt alt d'homes al llarg dels primers anys de vida.

No hi ha cap raó objectiva que justifiqui aquesta actitud que és totalment inadequada i que ha de desterrar-se del procés educatiu. El que s'ha de fer és tractar d'ajudar a cada nen a desenvolupar al màxim les seves potencialitats tant afectives com cognoscitives en el respecte a la seva diferenciació com a persona, en la que el fet de ser home o dona és un factor més a tenir en compte, però no en molts dels aspectes en que tradicionalment s'havia considerat.

Des del mateix moment del naixement comença el procés de socialització sexual. S'assigna un gènere a la criatura, d'acord amb la seva genitalitat, i això condicionarà les percepcions, les actituds i els comportaments dels adults amb el nadó. Si es vesteixen els nens i les nenes de manera diferent, a ells se'ls percep com a més forts i a elles com a més delicades, se'ls tracta, fins i tot, de maneres subtilment diferents, etc. Probablement aquest tractament discriminatori unit a la importància que la cultura humana en general atorga a la distinció entre sexes, dóna peu al fet que des de molt aviat les criatures captin selectivament els comportaments i els trets que en totes les cultures diferencien els homes de les dones. A partir dels dos anys, quan aflora en els infants la capacitat per a establir categories, aquests es comencen a veure a ells mateixos com a homes o dones.
 
Algunes persones tenim l'edat suficient per a recordar, de la nostra infància, altres temps en els quals s'afirmava amb naturalitat que els homes eren superiors. Avui els temps han canviat, i no hi ha tertúlia radiofònica en la qual algun tertulià "políticament correcte" no solti allò de "clar, com les dones sou més intel·ligents...", davant l'assentiment complagut de les al·ludides. No s'adonen que estan creient-se una altra estupidesa equivalent i simètrica a la qual es mantenia fa anys, sense dades reals que sustentin cap de les dues.
 
Ens agradi o no, és un fet que, encara avui dia, s'educa de manera diferent a nens i nenes en aspectes que no haguessin d'establir cap diferenciació: com per exemple en l'expressió dels sentiments. I aquesta segregació comença a produir-se en la família. Tots atribuïm diferents rols o expectatives de comportament a les persones en funció del seu sexe. D'alguna manera esperem que una persona es comporti com home o com dona. I culturalment s'ha acceptat que aquestes diferències tenen una explicació natural o biològica.

lunes, 29 de abril de 2013

Una mica de PsicoBlogia: Les Neurones Mirall

Som criatures socials i la nostra supervivència depèn d'entendre les intencions i emocions que tradueixen les conductes manifestes dels altres. Les neurones mirall permeten entendre la ment dels nostres semblants, i no a través del raonament conceptual, sinó directament, sentint i no pensant (Rizzolatti, Fogassi i Gallese, 2001).

Es denominen neurones mirall a una certa classe de neurones que s'activen quan un animal o persona executa una acció i quan observa aquesta mateixa acció en ser executada per un altre individu, especialment un congènere.


Aquest grup neuronal identificat en els anys 90 per Giacomo Rizzolatti de la Universitat de Parma, en una zona propera a l'àrea de Broca, és un sistema que podria considerar-se clau per a la nostra condició com a éssers socials, en els processos d'aprenentatge, la comprensió de trastorns tan complexos com l'autisme i fins i tot en l'evolució del llenguatge. El sistema de les neurones mirall, es posa en funcionament quan executem una acció al veure que algú realitza el mateix moviment. La seva activitat, implica el reconeixement de la intencionalitat d'altres individus. Formen la base de la comunicació intencional. Permeten imitar les accions i entendre-les i proveeixen una manera de fer aquesta distinció i reaccionar de manera apropiada. Es pensa que aquestes cèl·lules nervioses podrien albergar una íntima relació amb l'empatia, amb la capacitat per imitar al proïsme i amb l'habilitat de la nostra ment per tafanejar en la ment dels altres.


Una de les principals implicacions que podrien tenir aquestes neurones mirall es troba en l'aprenentatge per imitació. La imitació és un fenomen que pot ser observat no només en l'home i en els primats, sinó també en altres mamífers, i podria constituir una base important per a l'aprenentatge durant les primeres etapes del desenvolupament postnatal.


L'existència de les neurones mirall podria explicar no solament la nostra “facilitat” per a l'aprenentatge dels moviments o la tendència natural a la imitació dels gestos o altres moviments, sinó també la capacitat de fer pròpia la manera en què sent una altra persona i de compartir els seus sentiments (empatia), la qual cosa ens pot portar a una millor comprensió del seu comportament o de la seva forma de prendre decisions.


Nombrosos experiments han demostrat que la gent té tendència a imitar de forma inconscient els moviments dels desconeguts perquè aquesta espècie d'empatia motora facilita les relacions i l'acceptació mútua. Les emocions socials com la culpa, la vergonya, l'orgull i fins i tot la humiliació es reflecteixen en les neurones mirall. Tenim un sistema que ressona perquè l'ésser humà està concebut per reaccionar davant els altres. No obstant això, això precisa de la consciència. Sense la consciència d'un mateix i de l'un altre no és possible posar-se en el lloc de l'altre. Igual que ocorre amb l'empatia, també en aquest cas hi ha persones amb millors antenes que unes altres per captar als altres, sent presumiblement el seu sistema de mirall més actiu.


Segons estudis recents, l'empatia juga un paper molt important en el badall contagiós i és que la qualitat que disposen alguns éssers humans (no tots, per descomptat) de situar-se en la posició de l'un altre és fonamental perquè aquestes neurones s'activin, ja que si és veritat que la solitud és contagiosa, el riure o simplement la picor del cap són alguns dels actes que molta gent, veient als altres sofrint aquests símptomes, patiran el mateix o això creuran.

El punt d'unió entre el badall i les neurones mirall podria denominar-se badall contagiós que s'observa tant en éssers humans com en primats. En tots dos es dóna una resposta fisiològica comuna: l'activació del sistema de les neurones mirall quan veiem a algú badallant.


En la sèrie de documentals de la BBC “La ment humana” el capítol dedicat a la interacció entre les persones “Connecta”, es realitza un experiment molt important a l'hora de comprendre una particularitat de les neurones mirall molt útil a l'hora de l'aprenentatge tècnic. En l'experiment en qüestió dos actors per separat s'entrevisten amb voluntaris, un dels actors es fa el simpàtic i agradable i l'altre tot el contrari es mostra antipàtic i agressiu. Als dos actors se'ls demana que en certs moments prenguin diferents postures, com poden ser recolzar el cap en el puny, o creuar els braços per darrere del cap. Els voluntaris que s'entrevistaven amb l'actor simpàtic als pocs minuts de la conversa imitaven les postures de l'actor inconscientment d'una forma que solament si ho veus pots gairebé creure-ho. En canvi els voluntaris que s'entrevistaven amb l'actor antipàtic no mostraven cap tipus d'imitació de l'actor a les mateixes postures.

 

RIZZOLATTI, G., FOGASSI, L. y GALLESE, V. (2001). Neurophisiological mechanisms underlying the understanding and imitation of action. Nature Rewiews Neuroscience. 2, 661-670.

 

lunes, 22 de abril de 2013

Una mica de PsicoBlogia...

Per fi!!! Després d’un llarg temps donant-li voltes a la idea de crear un blog, m’he decidit!! I quina manera millor de començar que donant la benvinguda a tots aquells que vulguin “llegir-me”.

Per aquells que em coneixeu ja sabeu que sóc una persona curiosa i amb moltes inquietuds i en aquest espai virtual aniré penjant breus escrits personals, articles, imatges o vídeos sobre els temes de psicologia que consideri interessants per a compartir.

Espero que gaudim tots plegats!!!